Monumental i històric ‘Rei i senyor’ al TNC

Feia gairebé cent anys que no es representava Rei i senyor al teatre, des de què el 1918 es va estrenar al Romea. Pràcticament un segle d’oblit per una obra de Josep Pous i Pagès que ha viscut a l’ombra de la seva gran novel·la, La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912). Rei i senyor explica la història de can Reixac, casa pagesa benestant governada amb mà dreta pel terratinent Andreu Reixac (Lluís Soler), qui ha decidit la sort de la seva filla, Remei (Sara Espígul), imposant que es casi amb un home que ella no estima. La jove, en canvi, es deleix per un noi que la correspon, però amb qui no pot estar perquè Andreu és massa venjatiu i no oblida que el pretès de la seva filla li va plantar cara per una decisió que considerava injusta.

Les lleis de can Reixac, que han regit la casa durant tres centúries, són inescrutables i el patriarca no vol canviar de parer tot i que la resta de la família intenti fer-li veure que està errat. El conflicte es fa més cru quan arriba l’hereu (Carles Romero), provinent d’una estança a l’estranger, amb la mentalitat canviada, moderna, en contraposició a com pensa el seu pare. Les parets de la casa mai havien vist una lluita familiar tan agre i entremig, la mare, anul·lada des de sempre i per sempre, intentant que tot es resolgui de la millor manera possible. Una història ambientada a principis del segle XX, en un context rural dur i masclista.

Potser a alguns espectadors l’argument els hi soni massa recorrent, però, creieu-me, la versió que Pere Riera fa de Rei i senyor, que es pot veure a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), dirigida per Toni Casares, és pura genialitat. Després de veure-la, un surt del teatre sentint que acaba de veure una obra mestra. Així, amb aquesta rotunditat: l’escenografia és part activa de l’obra i excel·leix fins al darrer segon; la direcció i la dramatúrgia són impecables (amb màxim respecte cap a l’original però sabent adaptar-se al que necessita el públic del segle XXI); les interpretacions són brillants (no hi ha paper que es quedi petit i la bona feina dels actors fa que cadascun dels personatges mostrin un món complex que funciona per si sol); el joc entre música, so i il·luminació atorguen un dramatisme a l’obra de forma molt natural i encertada que atrapa els espectadors des del primer moment.

Aquesta és una d’aquelles ocasions en què valdria la pena esmentar cadascun dels membres de l’equip que fa possible aquest espectacle perquè fins el més mínim detall aquí cobra rellevància. Potser no existeix la perfecció sobre un escenari, però s’hi ha d’assemblar molt a aquest Rei i senyor, una obra monumental, pròpia (aquesta sí) del Teatre Nacional de Catalunya. El nostre teatre es fa gran per joies com aquesta.

La intermitent i gairebé impossible història d’amor de David i Sara

Una constatació: la sala petita del Teatre Gaudí Barcelona és realment molt petita: pocs metres quadrats d’escenari i poques butaques molt a prop dels actors. Un espai reduït per estimular la imaginació dels directors i, sobretot, dels espectadors (les possibilitats escenogràfiques són les que són) i també un repte pels autors (quan no hi ha espai pels artificis, un bon text és fonamental).

David y Sara (espectacle en castellà) és la nova obra del dramaturg Ever Blanchet, dirigida per Òscar Molina. Sobre l’escenari només dos actors per interpretar un bon grapat d’anys i vivències. David i Sara (Xavi Casan i Maria Clausó) són una parella ja gran: discuteixen i riuen junts del passat però, sobretot, mantenen viva una flama que va començar fa molts de temps, des de què es coneixen, podríem dir. L’acció comença en l’actualitat i, poc a poc, va donant salts temporals fins arribar a l’any 1954, quan els dos són joves: una viatge a Marrakech, una espera en un aeroport, una trobada al metro. Escenes totes elles que reconstrueixen una relació intermitent, que sembla que només es consolida quan els dos són grans.

El text conté moments d’amor i d’humor; és una obra desenfadada ben plantejada, tot i que és possible que el gir argumental que es produeix no convenci tothom. De ben segur que cada espectador tindrà la seva escena preferida (la que més fa riure, la que més tendresa desprèn o la que imposa un contrast més impactant). En altres paraules: una obra tan personal ha de tenir una acollida molt personal. Pel meu gust, però, he trobat les dues darreres escenes massa llargues: la penúltima perquè el diàleg es podria haver resolt sense donar-hi tantes voltes a una qüestió que ja queda clara molt ràpidament; l’última perquè allargant-la fa que el públic tingui temps de digerir un impacte final que hagués estat una bona guinda per l’obra. Sempre he pensat que si es té un cop d’efecte per als darrers minuts, és bo saber apagar els llums a temps i que els espectadors es quedin amb això per quan surtin del teatre.

El difícil equilibri de la sonda ‘Voyager’

Així, d’entrada, una obra de teatre que se centra en un grup d’investigadors americans que han de trobar la manera de reunir el més representatiu de la humanitat per enviar-lo a l’espai atrau. I si, a sobre, sabem que està basat en fets i personatges reals i que un d’ells és Carl Sagan (un dels autors de la sèrie documental Cosmos), la cosa ja es posa irresistible.

Sobre l’escenari de la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) tenim una minimalista sala de reunions on Sagan comunica als seus col·legues que la NASA els hi ha encarregat fer un recull de tot allò que sigui representatiu de la Terra (la seva música, les seves llengües, les imatges i els sons…) per enviar-los en dues sondes a l’espai com a carta de presentació per possibles habitants extraterrestres. Entre ells comencen les discussions: posem els Beatles o no? Incloem música xinesa? Quines imatges hem de recollir? En definitiva, quina és la cultura que representa millor la nostra diversitat? En el fons, però, això tampoc és el més important en l’obra (almenys no s’estableixen grans debats, ni reflexions profundes, sinó més aviat es percep un to lleugerament còmic). Sí és central, en canvi, veure la relació entre Sagan i els seus companys i, sobretot, presenciar (o, almenys, imaginar), com es va resoldre aquesta qüestió tan transcendental a la Universitat de Cornell.

El que presenciem al TNC és una aproximació a un fet desconegut per moltes persones i alhora apassionant. Ara bé, la proposta de Marc Angelet va una mica més enllà i construeix l’obra sobre una estructura metateatral que no acaba d’encaixar: el Carl Sagan que veiem sobre l’escenari és un actor que interpreta un actor que, alhora, fa de Sagan. Hi ha teatre dintre del teatre, veiem la representació d’una representació: un recurs que només puc entendre si és per justificar la presència de Reg Wilson en el paper de Tim Ferrys, col·lega de Sagan, que va observant l’obra que recrea la seva joventut i que, de tant en tant, intenta ficar cullerada. No era més eficaç representar el que va passar, deixar de banda el joc metateatral i així estalviar-nos que de tant en tant ens hàgim de sortir de la història?

I encara algunes preguntes més: si Voyager no planteja grans reflexions ni profunds debats sobre quina és la selecció que ha de representar la nostra cultura a l’espai exterior, realment les situacions que es produeixen són prou importants com per sostenir les gairebé dues hores d’obra? No es podrien haver reduït alguns diàlegs i escenes una mica repetitives? Reconec que potser m’esperava una altra cosa, una mica més de tensió i misteri enlloc de moments còmics i romàntics que no només m’han resultat forçats, sinó també representats de forma poc versemblant (aquí es produeix un altre desequilibri: algunes de les interpretacions necessiten una revisió a fons). Em queda la sensació que Marc Angelet tenia una bona idea a l’horitzó, però ha volgut arribar pel camí més complicat.

La lucidesa d’Oriol Broggi als ‘Incendis’ del Romea

No fa gaire un dramaturg em preguntava des de Madrid què en sabia d’Oriol Broggi, un dels directors catalans més ferms de la nostra escena. Segurament no hi hauria millor resposta que convidar-lo a veure alguna de les seves obres i ara seria un bon moment donat que al Teatre Romea fan Incendis, la peça de Wajdi Mouawad que dirigeix i adapta el propi Broggi.

En ella, tenim a dos joves, Simon i Jeanne (interpretats per Julio Manrique i Clara Segura), que es troben davant d’un notari (Xavier Boada) per tal d’assistir a l’execució testamentària després de la mort de la mare d’ells, Nawal Marwan (paper que també fa Segura). Sobre l’escenari, ens trobem un terra de sorra gruixuda, amb una taula i un parell de cadires, elements mínims dintre d’una escenografia profundament evocadora, que porta a l’espectador a diferents èpoques i territoris. Els dos joves tenen un objectiu: trobar el germà que no sabien que tenien i el pare que pensaven mort. Només així, podran satisfer les darreres voluntats de la seva mare. Per aconseguir-ho, no dubtaran a emprendre un viatge al país on va néixer la Nawal, el Líban.

Un dels aspectes més destacats de l’obra es la manera com Broggi pensa els salts temporals i geogràfics que imposa el text de Mouawad. Entre les escenes no hi ha transició, sinó una mena de solapament que fa més poderosa la història i, sobretot, més àgil: l’espectador no té temps de sortir de la història, es queda totalment atrapat amb les diverses generacions de dones que van desfilant: des de l’àvia que no dubta a avisar la seva filla Nawal que “les dones d’aquesta família estan ofegades per la ràbia”, fins la jove Jeanne, tan desorientada, en el fons, com ho va estar la seva mare anys enrere. Incendis és una obra de recerca, no només de dos joves que busquen el seu pare i el seu germà, sinó també de dues persones que volen trobar-se a si mateixes. I en aquest camí, de pas, podran aconseguir allò que la seva mare mai no va saber fer: explicar-los qui era ella.

A la primera part d’Incendis, un té la sensació de què està assistint a una obra perfecta, un artefacte que funciona a ple rendiment, gràcies a les idees de Broggi: cada actor té diversos personatges i les seves accions suggereixen el drama més que no pas l’expliquen. Hi ha desesperació, crits i plors, però l’obra encara és continguda. A la segona part, en canvi, alguna cosa canvia. El muntatge dóna pas a una sèrie de recursos audiovisuals que fan que es produeixi un canvi de percepció: ja no tinc la sensació de ser testimoni directe d’una dura història familiar, sinó que em distancio i passo a ser només un espectador de teatre, impressió aquesta que es reforça quan els sentiments es fan massa explícits i un ja s’espera els impactes emocionals abans de què hi arribin. A més, la caracterització d’un dels personatges interpretats per Manrique (un dels soldats que es troben Jeanne i Simon al Líban) no qualla, despista al principi i mostra una violència còmica que no funciona. En altres paraules: la primera part, brillant, és profundament efectiva i suggeridora (de les que no s’obliden fàcilment); la segona, en canvi, explícita i un pèl artificiosa. Una obra potent, en qualsevol cas, d’un director que demostra tenir unes idees molt lúcides.

Los Oscar reconocen el valor cinematográfico de ‘The Artist’

Era la favorita y ganó. The Artist, la película francesa, muda y en blanco y negro, dirigida por Michel Hazanavicius que convenció al público dentro y fuera de Francia y que sorprendió a Hollywood, se ha impuesto en los Oscar con cinco estatuillas, entre ellos el de mejor película, mejor director y mejor actor principal.

Una película muda en blanco y negro en plena era digital cuando Hollywood apuesta fuerte por el 3D. Una producción que rinde un homenaje a la historia del cine y que pide detenernos a reflexionar sobre los caminos que ha recorrido el celuloide y por los que va a transitar. Lo que cuenta The Artist es de una sencillez pasmosa: el protagonista es George Valentin (Jean Dujardin), un actor de éxito, un galán al que le basta su sonrisa perfecta o una mirada para dejar rendidas a sus fans. Es el mejor y lo sabe. Pero la técnica llega al cine y las películas mudas, en las que él es la estrella, dejan de interesar. George Valentine se niega a aceptar el cine sonoro y su carrera empieza a tambalearse.

The Artist es el retrato de una estrella que se apaga, un actor venido a menos como lo era, de algún modo, Calvero, el protagonista de Candilejas, la película de Charles Chaplin protagonizada por él mismo, o incluso Margo Channing (Bette Davis) en Eva al desnudo, entre otras. Todas ellas muestran mundos diferentes, pero coinciden en relatar el progresivo declive de un actor ante circunstancias que no espera (el paso del tiempo, una actriz más joven y atractiva o la técnica). Pero lo importante en The Artist no es solamente su historia sino todo lo que sugiere Hazanavicius.

The Artist no es una película muda de los años treinta, sino una producción del siglo XXI que rinde homenaje a los inicios del cine y que plantea una reflexión profundamente actual. Esto, que puede parecer una obviedad, no lo es tanto. Lo de Hazanavicius no es un capricho, sino una declaración de intenciones: que sí, que no hay que tenerle miedo a la tecnología ni a los nuevos tiempos, porque el cine sonoro no fue el final del cine ni los cambios que están entrando ahora en el séptimo arte van a acabar matándolo. Pero también hay una reivindicación del cine de siempre, del que apuesta por lo clásico y que no solamente tiene el apoyo del público, sino también de la Academia. En otras palabras: que The Artist, coincidiendo en cartelera con películas en 3D como La invención de Hugo, de Scorsese (ambas competían en los Oscar en las categorías importantes), establece un diálogo cinematográfico de lo más sugestivo y sobre todo supone un punto de inflexión en el cine del siglo XXI.

Definitivamente, lo que brilla en la película de Hazanavicius no es la historia que cuenta (obteniendo en los Oscar las estatuillas a mejor película y mejor director, el mejor guión original se lo llevó Woody Allen con Midnight in Paris, otro de los directores que nunca dejan de reflexionar sobre el cine y la forma de hacer cine). La Academia ha premiado un trabajo que el cine necesitaba, una película de calidad pero arriesgada, una apuesta que se aparta del ritmo siempre acelerado con el que vive el celuloide, especialmente en Hollywood. La carrera desenfrenada de las superproducciones, los efectos especiales y el 3D es posible, pero algunos todavía piensan en hacer otras cosas y para los que deciden arriesgarse, el público siempre tiene preparada una respuesta. Y a veces resulta que todo funciona y la Academia te da cinco premios Oscar, entre ellos, el de mejor película.

Un musical que fa més gran Oscar Wilde i el teatre català

Deia el Catedràtic de Literatura Espanyola de la Universitat de Barcelona, Jordi Gracia, que si encara es podia representar al teatre una obra de Shakespeare amb èxit de públic és que les humanitats no estan tan mortes. Però, és clar, un pensa que perquè un clàssic de la literatura universal arribi a tots els públics del segle XXI ha d'haver estat adaptada de forma intel·ligent, precisa, enginyosa. I això és el que ha fet la companyia EGOS Teatre amb l'obra El crim de Lord Arthur Savile, d'Oscar Wilde, que es representa a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya.

Estem davant d'un musical. Sobre l'escenari apareix un mag, Sèptimus, qui pronostica a Lord Arthur Savile que properament es casarà, però també li diu que tard o d'hora acabarà assassinant cruelment algú de la seva família. Lord Arthur, que s'estima profundament la seva promesa, vol avançar-se al seu destí cometent el crim abans de casar-se, ja que llavors, la seva xicota passarà a formar part de la seva família i, per tant, ella mateixa podria ser la víctima. Però al destí no se l'enganya tan fàcilment i Lord Arthur veurà com els seus intents es van frustrant mentre s'apropa el dia del casament.

EGOS Teatre (que s'ha encarregat de l'adaptació, la música i les lletres de les cançons, així com de la posada en escena) no només ha sabut mostrar l'essència i l'humor d'Oscar Wilde, sinó que, a més, ha dut a l'escenari una proposta actualitzada digna dels grans musicals, amb un llenguatge i uns recursos escènics que fan que aquesta obra sigui una de les imprescindibles d'aquesta temporada per a totes les edats. A El crim de Lord Arthur Savile tots els personatges són importants, fins i tot els músics que romanen en un segon pla i un dels encerts d'EGOS és precisament l'engranatge perfecte que creen entre música, intèrprets, text, actors i recursos escènics. Cadascuna d'aquestes parts reforça les altres. Això que pot semblar una obvietat no ho és tant quan un es troba amb certs musicals on hi ha més artificiositat que coherència, on es busca ser més efectista que efectiu.

El que fa la companyia amb el text de Wilde és un espectacle d'aquells que no s'obliden i que dignifica el gènere dels musicals. És brillant fins al més mínim detall. I que tot això surti d'un grup de joves de la pedrera de l'Institut del Teatre de Barcelona que es van unir fa només sis anys, és digne de treure's el barret. Per obres com aquesta el teatre català pot anar pel món amb el cap ben alt.